"Tio, estàs fumant molt hui"
No m'han dut res del que he demant, ni lo material, ni lo immaterial. Tampoc demanava tant... o sí?
Al costat de hui, ahir encara va ser un bon dia, el vaig passar preparant els pocs regals que tenia, però tenien prou elaboració... El moment de hui a l'hora d'obrir els regals, no l'he pogut soportar, no hi era qui abans si estava.
-Perquè Vull. Ovidi Montllor-->
He empaquetat tots els regals dels nebots en un sòl paquet, eren tonterietes que han segut molt ben rebudes (i això, encara em resultava més difícil de soportar). Els meus regals han estat com sempre originals, per el seu contingut i per el seu embalatge (no direu que tinc l'autoestima per terra), però no podia gaudir de la sorpresa i la admiració dels destinataris, ans al contrari, em feien vindre aball, em trobava coix.
Ella continúa sobrevolan-t'ho tot...
Els moments amb el meu pare han segut genials, ni ara ni darrerament, ell i jo no em parlat mai, però ens cal un sol gest, una mirada, un apretó de mans, un pessic (com quan va morir el seu germà i vaig estar més al seu costat més que mai). Les seves paraules, poques i certeres, "comme d'habitude": "tot bé? com vas?" "vetges si t'animes, que pareix que estigues mort!" M'han reconfortat, però al mateix temps m'han fet vindre aball... No he pogut respondre a les atencions de familiars, dels que ens veiem de tant en tant, i que m'estime com abans no sabia valorar.
No, no existeixen. Cadascú és el seu Rei, i ara, dins meu, no hi ha regnat.
(imatge: Mahir Ates. Istambul)(Una vez te han adiestrado para ser especial, no te sientes cómodo no siéndolo. M.E.)
http://sorryimaman.blogspot.com/-&-
Entrades
