Un sopar

Estava molt de temps esperant este dia. M’he preparat a conciència, la roba estesa, sopar en marxa, un ciri…
De vesprada, ben promte, he començat a afeitar-me (tot) com a Ella li agrada, meticulosamente, amb paciència i (quan de temps) amor. He entrat a la dutxa, m’he rentat com feia temps no ho feia, el cabell i cada racó del cos, han estat purificats per a la cerimònia. He passat la tovalla per cada racó, per cada plec del meu cos. M’he tallat les ungles, les dels peus també, he perdut el tallador i feia temps que no les tallava. Les he anat tallant lentament, tan lentament que quan acabava amb una, no sabia quina tocava després, ho he solucionat de casualitat: anava guardant les ungles tallades i així, quan deixava una altra ungla tallada, contava “una, dos, tres, quatre. Toca el dit cinc”, i així succesivament.

M’he rentat les dents i he glopetjat amb l’elixir, m’he possat el desodorant, el “nostre”, i acte seguit començava el ritual de la roba.
De calçotets m’he possat les seves bragues (rotjes) que per equivocació o com a regal, va dur l’ultim dia a casa. Tocant el meu cos m’he possat una samarreta de les seves, d’eixes cenyides que a Ella li agraden tant, pantalons els que em va regalar, amb eixe primer cinturó que em va fer possar, calcetins els que em compartit alguna vegada, sueter aquell que deia que em sentava tant bé, i les sabates, eixes tan modernes i mudaores… M’he perfumat, amb eixa colonia que quan estàvem bé, ens possaba als dos. Mentre em posava la colonia ensumava la seva olor, Ella es feia present.

Venia el moment de la música, feia temps que no en posaba, he ficat un que em va regalar. He prés foc a tres varetes d’encens i he recolocat el ciri. Sentia les seves bragues i la seva samarreta acaronant-me el cos, i sentia algo que feia temps no sentia: ganes, amor.

Deixe passar temps per al sopar, no he preparat res, no sóc tan optimiste. Al mòbil van aplegant els primers sms dessitjant prosperitat per a l’any nou. Pare la taula i calente el sopar que m’han dut, em dispose a sopar, Ella ahí, tan atractiva, tan Dona, tan… m’agradaria dir-ho, enamorada.
De postres, un plàtan, i després alguna pasteta del regal d’empresa. De les campanades, ni ens hem adonat.
Em tornat a estar junts, encara que siga sols en la meva imaginació, però he aconseguit estar bé i feia molts dies que no ho estava.

L’olor de l’encens i les carícies de la seva roba m’han possat calent, he començat a acariciar-me per damunt la roba, després entre les seves bragues i el sexe, feia temps que no em sentia així, he hagut de llevar-me el sueter, el meu cos despedia una calor sofocant, comence a masturbar-me i a acariciar-me lenta i arrítmicament, ara fort, després fluís, suau,ara lent i ara ràpid, les meves mans les conduia Ella i el meu cos li pertanyia tot sencer.

He començat a sentir el seu alé a la panxa i tot seguit la seva llengua a la soca del meu penis, sentia de tant en tant les seves dents a punt de fer-me mal, però jo em moria de plaer. Les meves mans buscaven els seus pits, en trobar-los, pareixia que m’estaven esperant, m’han reconegut de seguida, res comparat com quan he anat amb la boca a per ells, casi em parlaven, “quina alegria tindre’t ací de nou”, m’he menjat els seus mugrons, lentamente però amb gola i avarícia. Mossega més fort, em demanava, i jo apretava amb por i amb plaer. He seguit pel seu coll, i el seu alé em feia tornar boig, continuava viatjant i aplegue a la seva esquena, en eixos moments era meva, podia dibuixar el que vullguera en ella, l’esquena era meva i en canvi jo, no manava de mi, estava a la seva disposició. De sobte sent desapareixer el meu penis, està siguent devorat i ha desaparegut dins la seva boca i jo amb ell. Torne a aparéixer no sé com, atrapat per les seves cuixes, i al meu devant un àpat digne dels millors gurmets: uns llavis rosats, ebris i erguits que em demanen ser devorats, cosa que faig amb fam i amb amor.

Ella em demana d’anar al llit, el cor s’accelera més encara si és possible, i no cal resposta, fem un camí dolç, còmpliç i amorós cap al dormitori que ara sembla un altar. Ens deixem xuclar pels llençols i comença una dansa de besos, carícies, i paraules inintel•ligibles, però que nosaltres sabem ben bé el que volen dir: Amor, Vida, Futur, Complicitat i Desig compartit .


http://sorryimaman.blogspot.com/

-&-

Sopar

No recorde un Nadal més trist que este. No, no és alzheimer, senzillament és que no l'ha hagut. He passat moments regulars, mals, fatals... però com este, cap.

És estar a un lloc i no estar, i al mateix temps estar fent molta força perqué no es note. És estar a un lloc però estar a un altre, lluny d'ací, però prop de qui vols estar i de qui estimes...
És sentir-se com el lleig igordo de la "pandilla" que es contentava en ficar discos... (al menys era capaç de fer feliç algú, encara que ni la música era d'ell, era d'algún grup o cantant de moda...).
És veure continuament un escenari que no és en el que estàs, és veure una gent que no és en la que estàs; és la gent i l'escenari on estaves l'any passat, i que ara no existeix, ha desaparegut...

Ara podríem estar jugant a qualsevol joc de cartes... Ja hauria passat el temps dels regals i jo, com sempre, no tindria res que regalar... Dormir al seu costat, encara que fos en llits separats...

Quan tot està perdut, m'ho jugue tot a una carta... ja no puc perdre més.

http://sorryimaman.blogspot.com/


...Dime que tienes toda la vida, y yo voy pidiendo presupuestos. Dime que intentaremos toda una vida e iré enconfrando mis nunca más...

Preparant el sopar

Escolte (baixet, que a casa tinc algú dormint) :

Anit vaig anar a sopar a casa un familiar per a preparar el sopar de dijous 24. No volia anar, no en tinc ganes, i la veritat és que m'haguera pogut quedar a casa, no em va fer bé.
Vaig intentar amb totes les meves forces estar correcte, "estar" al menys, però de seguida que vaig entrar em va recibir el meu nebot de dos anys, una alegria! Els ulls i l'ànima se me n'anàven darrere d'ell! Esta alegria es veia sempre interrompuda per la seva presència, i així tota la nit.
Ella està en totes les meves parts del cos, en tot el que faig dia a dia, no exagere, en eixe nebot varem projestar les ilusions els dos, i ara, se n'ha anat en orris...

L'ambient a casa tampoc ajudava, els veia tan agust, a ella li agradava idealitzar la felicitat dels altres i no veia la que tenia al seu damunt, gaudia més de les ilusions dels altres que de les pròpies.

Arreglant el sopar, tornava a eixir ella, es comentava que jo no estava, i clar, l'any passat estava amb tu, lluny d'ací, on debia estar. Al sopar hi habia amanida amb bayes de goji, estàn de moda ara, i tornava a vindre'm ella (si és que se n'habia anat, que no), al cap.
Vaig donar una imatge lamentable i no m'agradà gens, però és que no em neix un altra, de vegades aconsegueixc donar una imatge externa més correcta, però aleshores és quan més mal em sent per dins, no m'ajuda.
No sé com podré aguantar el sopar de demà, de vegades em veig capaç d'abordar-lo, però les més, vull desaparéixer... (...y hago chas, y aparezco a tu lado...).
Crec que estic emmalaltint...

http://sorryimaman.blogspot.com/