Estic entrant a una dinàmica on sòl les tecles d'este ordinador em donen algo de pau al meu interior. De tant en tant, m'arme de valor i faig vida "normal". Em dura tres segóns, una ansietat intranquila em recorre tot el còs i em rossega l'ànima, no puc "ser normal" amb Ella tan a prop i tan lluny al mateix temps. Una cosa és perdre a algú i una altra ben diferent que et perguen. Mecaguen la puta crisi!
Marina Rossell "Les fulles mortes":
M'agradaria tant que recordesis, ja fa uns quans anys, quan tu i jo erem amics, en aquell temps la vida era més bella i el sol brillava més que avui.
Les fulles mortes se'ns arrapen a la pell, ja ho veus, no he oblidat res.
Les fulles mortes s'amunteguen pels carrers com les penes i els records.
I el vent del nord les escombra
en la nit freda de l'oblit
ja ho veus, no he pogut oblidar
la cançó que em vas ensenyar.
Una cançó que és com tu i jo
tu amor meu, jo amor teu
vam viure-ho tot sempre ben junts
em vas estimar, jo t'he estimat.
Però la vida allunya als qui s'estimen
ben dolçament sens fer soroll
i el mar esborra de la platja
el pas dels amants desunits.
Kevin Johansen "La Chanson de Prévert":
I per a digerir açò, algo més desenfadat (encara que també du a Roma):
(Un altre descobriment conjunt i que queda com fulles mortes...)
-&-